Avui vull parlar-vos de cançons
que ens fa vergonya reconèixer que ens agraden.
Poseu-vos
en situació: aneu amb cotxe acompanyats d’uns amics, i de fons va
sonant aquell disc de «varis» que vau gravar amb tant de «carinyu»
fa un temps. La selecció ideal per anar sol amb cotxe, cantar a
pulmó, i fer «air guitar» als embussos.
Doncs
bé, el disc va sonant mentre tu vas xerrant, i de cop sents que els
teus amics esclaten a riure. Tu no estàs explicant res tant graciós
i et sorprens una mica. Fins que, de cop, t’adones de la cançó
que està sonant (merda!). Els teus amics no paren de riure entre
comentaris cap a tu, i tu... no saps on ficar-te. L’únic que se
t’acudeix dir és: a mi m’agrada..! I és que no hi ha cap altre
explicació, t’agrada la cançó i punt. Però... els teus amics la
troben ridícula!
De
vegades, sense saber per què, hi ha cançons que ens atrauen
especialment. Per suposat no parlo de la cançó preferida del teu
grup preferit, sinó que parlo d’aquella cançó que et fa vergonya
reconèixer que t’agrada. Aquella cançó que és pol oposat al teu
estil, que fins i tot té una lletra absurda, i que els acords són
del tot previsibles. De fet, no t’agrada cap més cançó d’aquell
grup, ni tan sols d’aquell estil... Sé que sabeu de què parlo. He
de confessar que a mi m’ha passat, i per les dues bandes. He passat
vergonya, i també he fet passar vergonya.
No
sé si us heu parat mai a pensar per què ens passa això, per què
ens atrau una cançó que no té res a veure amb nosaltres. Jo sí
que hi he pensat! Que si he trobat la resposta? Doncs no. És més,
quan més intento analitzar fredament per què m’agrada una cançó
d’aquest tipus, menys ho entenc. Potser aquí està la clau.
Aquesta cançó em transmet sensacions de manera irracional, i si hi
penso racionalment i fredament no sóc capaç de veure-ho, però és
així: m’agrada. Potser la música és una mica això, et pot
arribar a modificar l’estat d’ànim, et pot motivar, calmar, pot
fer-te plorar, i pot ser que no arribis a saber mai el per què.
Potser
ho podríem comparar una mica amb el menjar. Hi ha mil plats
excel·lents que et fan caure la baba només d’imaginar-los, n’hi
ha de molt elaborats que només pots degustar a certs restaurants,
n’hi ha que fan servir noves tècniques, o fins i tot tecnologia, a
l’estil Ferran Adrià. N’hi ha de molt sans però molt gustosos,
n’hi ha de gustos exòtics... Però a la majoria de gent quan li
preguntes quin és el seu plat preferit contesta plats més aviat
casolans, plats de la «mama». Espaguetis, pa amb tomàquet, truita
de patates, els ous ferrats... Són plats molt senzills, però
efectius.
Tornant
a la música, suposo que es tracta una mica del mateix. Són cançons
molt bàsiques, i de vegades les coses més bàsiques són les més
satisfactòries, que en cert moment ens van satisfer una certa
necessitat, ja sigui alegria o tristesa, i que en tornar-la a
escoltar ens retorna a la sensació que vam tenir. Potser és un
raonament una mica filosòfic i psicològic, i he de reconèixer que
no tinc ni idea de cap dels dos temes, però és la raó que se
m’acut!
Bé,
si us ve de gust pensar-hi i trobeu una raó més lògica, més
il·lògica, més fantàstica o més màgica, us animo a que la
deixeu als cometaris.
I
per als més valents...
Us atreviu a dir quina és la cançó que us
fa vergonya reconèixer que us agrada? ;)
Yo tengo que confesar que me gusta despacito del Fonsi (reggeton). Y si lo pienso hasta se me ponen los pelos de punta, pero no puedo evitarlo, la escucho y me pongo a cantarla. Es más, hasta estoy aprendiéndola a guitarra...
ResponEliminaJajajaja! Nunca dejas de sorprenderme! Valiente!!!
Elimina