OPINIÓ: A mi m'agrada...

Avui vull parlar-vos de cançons que ens fa vergonya reconèixer que ens agraden.

Poseu-vos en situació: aneu amb cotxe acompanyats d’uns amics, i de fons va sonant aquell disc de «varis» que vau gravar amb tant de «carinyu» fa un temps. La selecció ideal per anar sol amb cotxe, cantar a pulmó, i fer «air guitar» als embussos.

Doncs bé, el disc va sonant mentre tu vas xerrant, i de cop sents que els teus amics esclaten a riure. Tu no estàs explicant res tant graciós i et sorprens una mica. Fins que, de cop, t’adones de la cançó que està sonant (merda!). Els teus amics no paren de riure entre comentaris cap a tu, i tu... no saps on ficar-te. L’únic que se t’acudeix dir és: a mi m’agrada..! I és que no hi ha cap altre explicació, t’agrada la cançó i punt. Però... els teus amics la troben ridícula!

De vegades, sense saber per què, hi ha cançons que ens atrauen especialment. Per suposat no parlo de la cançó preferida del teu grup preferit, sinó que parlo d’aquella cançó que et fa vergonya reconèixer que t’agrada. Aquella cançó que és pol oposat al teu estil, que fins i tot té una lletra absurda, i que els acords són del tot previsibles. De fet, no t’agrada cap més cançó d’aquell grup, ni tan sols d’aquell estil... Sé que sabeu de què parlo. He de confessar que a mi m’ha passat, i per les dues bandes. He passat vergonya, i també he fet passar vergonya.

No sé si us heu parat mai a pensar per què ens passa això, per què ens atrau una cançó que no té res a veure amb nosaltres. Jo sí que hi he pensat! Que si he trobat la resposta? Doncs no. És més, quan més intento analitzar fredament per què m’agrada una cançó d’aquest tipus, menys ho entenc. Potser aquí està la clau. Aquesta cançó em transmet sensacions de manera irracional, i si hi penso racionalment i fredament no sóc capaç de veure-ho, però és així: m’agrada. Potser la música és una mica això, et pot arribar a modificar l’estat d’ànim, et pot motivar, calmar, pot fer-te plorar, i pot ser que no arribis a saber mai el per què.

Potser ho podríem comparar una mica amb el menjar. Hi ha mil plats excel·lents que et fan caure la baba només d’imaginar-los, n’hi ha de molt elaborats que només pots degustar a certs restaurants, n’hi ha que fan servir noves tècniques, o fins i tot tecnologia, a l’estil Ferran Adrià. N’hi ha de molt sans però molt gustosos, n’hi ha de gustos exòtics... Però a la majoria de gent quan li preguntes quin és el seu plat preferit contesta plats més aviat casolans, plats de la «mama». Espaguetis, pa amb tomàquet, truita de patates, els ous ferrats... Són plats molt senzills, però efectius.

Tornant a la música, suposo que es tracta una mica del mateix. Són cançons molt bàsiques, i de vegades les coses més bàsiques són les més satisfactòries, que en cert moment ens van satisfer una certa necessitat, ja sigui alegria o tristesa, i que en tornar-la a escoltar ens retorna a la sensació que vam tenir. Potser és un raonament una mica filosòfic i psicològic, i he de reconèixer que no tinc ni idea de cap dels dos temes, però és la raó que se m’acut!

Bé, si us ve de gust pensar-hi i trobeu una raó més lògica, més il·lògica, més fantàstica o més màgica, us animo a que la deixeu als cometaris.

I per als més valents... 

Us atreviu a dir quina és la cançó que us fa vergonya reconèixer que us agrada? ;)