OPINIÓ: Falten dones a l'escenari!

Avui faig una reflexió sobre per què les dones tenen un paper tant minoritari dins el món de la música. 

Encara avui en dia és bastant difícil trobar una dona dins un grup de música. Bé, potser difícil no, però és molt més fàcil trobar-hi homes, o que sigui només d’homes. I sobretot si és un grup de rock, punk, i les músiques que podríem definir com més agressives. I ja no diguem grups formats només per noies!

Sí que és cert que hi ha moltes formacions, sobretot de pop, indie o folk, on la presència femenina augmenta. Generalment es tracta de la cantant, cosa que no és dolenta en absolut (evidentment!), però és molt més difícil veure noies a càrrec d’un instrument, i encara més que sigui ella qui compon les cançons, tot i que això no es pugui veure sobre l’escenari.

No dic que no hi hagi noies, però globalment veiem que la dominància és bàsicament masculina.

Pot ser que això passi per què.. és com una roda, com menys noies hi hagi tocant a l’escenari, menys noies hi haurà que hi vulguin pujar. Per què quan no hi ha referents, o n'hi ha pocs, és molt més difícil trencar barreres, i el referent femení a l’escenari ara mateix, sol ser de cantant o fent els cors (repeteixo que no és dolent), però a la guitarra, baix i bateria hi sol haver nois.

The Runaways - 1977

És una explicació una mica simple, potser és d’aquelles coses que ni et planteges, però també és possible que sigui així de simple.

La segona raó que em ve al cap potser és una mica conflictiva, però l’he d’explicar. Penso que moltes vegades a les noies se’ns neguen certes oportunitats pel sol fet de ser noies. Aquí entro una mica en el masclisme. No en el «malintencionat», sinó en el masclisme «invisible», aquell que practiquem tots (i totes) sense adonar-nos-en.

Posaré un exemple per que quedi és clar:

Com sabreu, a les orquestres es fan audicions per a introduir músics a la plantilla. Doncs resulta que un estudi rebel·la que quan les audicions son a cegues, és a dir, que hi ha un obstacle visual entre el músic i l’oient, el nombre de dones acceptades a la plantilla es duplica. Es duplica! Què vol dir això? Doncs que inconscientment (desitjo), la figura masculina ens deu transmetre més professionalitat, o més qualitat... En realitat no ho sé, però passa. Penso que és a causa de l’herència social, aquest aprenentatge involuntari, normalment per imitació, que prenem per bo sense plantejar-nos-el. Repeteixo que no és un fet exclusivament masculí, és comú. Per això és una cosa que entre tots, més tard o més d’hora, més ràpid o més lent, hem de canviar.

La última raó que se m’acudeix per que hi hagi menys dones al món de la música, i en certa manera també és una idea una mica conflictiva, és que pot ser que nosaltres mateixes ens posem barreres, que ens auto imposem uns rols que tradicionalment se’ns han adjudicat, i potser sense adonar-nos-en també, els seguim aplicant, per allò de l’herència social.

Un exemple que no té res a veure amb la música: veure un noi, de l’edat que sigui, jugant amb una consola no és estrany. Però una noia sí. A moltes potser ens fa vergonya reconèixer que també ens ve de gust, però «és que no toca», o segons l’edat «ja no toca».

Pot ser que passi una mica el mateix amb la música. Que inconscientment pensem que això de tenir un grup és cosa de nois, o que nosaltres tenim unes altres obligacions. I aquesta explicació trobo que té molt a veure amb la que he donat al principi, parlo dels referents. Els referents fan que no ens sentim tant estranys a l’hora de fer una cosa, i quan no hi ha referents ens costa molt més prendre la iniciativa i fer-ho.

Doncs des d’aquí faig una crida a les dones músic per que es deixin veure, que no es posin pals a les rodes, i que si realment els ve de gust fer música, tocar un instrument, o sigui el que sigui, que tirin endavant, que no pel fet de ser dones ens hem de quedar a segona fila. 

Per que hi ha molt talent «suelto», ho sé! I el volem veure pujar ben amunt!