PODCAST: The Harlock

The Harlock és un grup indiefolk electroacústic format l’any 2012 a la província de Barcelona. Compta amb membres de Santa Coloma de Gramenet, de Terrassa i Barcelona.

La veu característica de Toni Harlock, al capdavant de la formació, ajuda a la intimitat de les seves peces, i dona calidesa a un conjunt musical madur i elegant.

The Harlock combina melodies suaus, tendres i melancòliques amb cançons més potents de caràcter indiefolk i amb so garatge dins d’un mateix àlbum, àlbum que han anomenat Love*Sex*Hate. Aquest llarga durada arriba després d’un EP publicat el 2014, The Treas, que compta amb un so molt més íntim, i que es compon de quatre cançons.

Sota les influències de Jarvis Cocker, Tom Waits, Leonard Cohen, Nick Cave i inclús de The Velvet Underground, The Harlock ens presenta, aquesta vegada, un total de tretze cançons que parlen de la vida quotidiana, i de tots aquests temes tant primaris com l’amor, el sexe i les coses que odiem.

Love*Sex*Hate és un disc heterogeni on hi podem trobar rock, indie rock, pop, folk, i cançó d’autor. La producció té un so valvular i antic, però amb la compressió dels discos que es fan avui en dia. 

Tot un regal per a les orelles!

A part de la qualitat del disc hem de destacar també la força dels seus directes, amb un Toni Harlock desbocat, interactiu amb el públic, i amb una formació que el segueix sense deixar de banda la qualitat. The Harlock gaudeix a l’escenari, es deixa anar, i li dona un valor afegit a les seves cançons. I tampoc és estrany que els concerts acabin amb algun cover sorprenent..! Tot això fa que el públic s’entregui a l’espectacle i gaudeixi tant com la mateixa banda.

Actualment The Harlock està preparant la versió acústica del seu Love*Sex*Hate, i ja podem gaudir de dos dels temes que s’hi inclouran: Iwant to dance this vals with you, i Annie dinamyte. Tot un repte per a la banda, repte que afronta després de l’èxit del disc en la seva versió elèctrica.

L’any passat, The Harlock també presentava el videoclip del single «Bandit». El va dirigir el mateix grup (Toni Harlock, Rubén Castro, Nati Ortega, David Amat i William Kante), amb la col·laboració de dos amics de la banda, Estefanía Eastwood i David Millán.

Aquest vídeoclip es presenta en format curtmetratge, i està inspirat en pel·lícules com Reservoir Dogs, Sin City o Scanner Darkly.

A l'enllaç que us presentem a continuació podreu escoltar el programa que els vam dedicar des d'El Garatge, on a part de presentar la banda, hi podem sentir dos dels temes que formen el disc. 

Escolta el programa!

A El Garatge d'avui parlarem d'un article sobre la cançó protesta actual, des del meu punt de vista. També coneixerem a The Harlock, un grup indie folk de la província de Barcelona que puja molt i molt fort, i del qual escoltarem dues cançons. Per acabar, el cover de la setmana amb Dama versionant "Why do you love me" de Garbage.

OPINIÓ: La cançó protesta

He escrit aquest article d'opinió com a resposta a un article que vaig llegir en una revista digital. Si el voleu llegir, feu clic aquí.

Quan parlem de la cançó protesta inevitablement ens ve al cap el típic cantautor dels anys 60/70, oi? Tenim una idea, o una imatge preconcebuda de com ha de ser aquest tipus de músic, i fins i tot el tipus de cançó.

En aquells anys les metàfores anaven i venien degut a la censura, cosa que devia fer encara més interessant i atractiu seguir aquella corrent musical, a part evidentment de totes les implicacions emocionals i polítiques que transmetien amb les seves cançons.

Va ser una època intensa políticament parlant, i això es reflectia a l’ambient musical, que en aquell moment va adquirir un paper més aviat aglutinador, era un mirall on els que se sentien rebels es volien veure reflectits, es va convertir en un moviment social.

Doncs bé, ara mateix estem passant també per una d’aquestes èpoques intenses políticament parlant, i hi ha qui troba a faltar en la música la rebel·lia, la mordacitat en les lletres, i la unitat contra un lideratge irrespectuós, per dir-ho d’una manera fina, amb tots nosaltres, amb el poble.

No fa massa vaig llegir un article d’opinió on es reclamava als músics una mica d’implicació, i on s’arribava a dir que els músics havien donat l’esquena a la lluita pels drets. A l’article es feia menció d’algunes excepcions, però bé, la opinió general era aquesta, poca implicació per part dels músics.

Doncs escric aquest article per a donar-vos la meva opinió sobre aquesta idea, per dir-vos que no hi estic gens d’acord.

Primer de tot, per què igual que als 60/70, hi ha més gèneres musicals a part del que es denomina protesta convivint a la mateixa època, i tampoc tota la música d’aquells anys parlava de la dictadura o de política.

A més a més, s’ha encasellat la cançó protesta dins d’un gènere, i ara mateix les coses són ben diferents. No cal ser cantautor per a protestar.

En segon lloc penso que la música es pot fer servir com a eina de lluita, i tant!, i és molt vàlida, però no és un dels trets característics de la música com a tal, i trobo que també és necessari que hi hagi música per divertir-se, per somiar, per plorar, per ballar... Em sembla molt injust criticar als músics per la seva poca implicació, quan a més a a més és la sensació que es té de la societat en general, organitzacions polítiques incloses. No crec que hi hagi ningú en situació d’exigir res a uns professionals que han escollit una professió que poc té a veure amb la política en un principi. No entenc per què el músic s’hauria d’implicar més que els demés.

Tot i així, ho fan, i això em porta a la tercera raó de per què no hi estic d’acord. Hi ha grups, i no pocs, que s’impliquen políticament mitjançant les seves cançons. I a sobre, n’hi ha uns quant més que es mouen pels drets de les persones i per la lluita de valors. I encara uns altres que potser no fan cançó protesta, d’acord, però potser van més enllà i tot, amb cançons solidàries o col·laboracions altruistes. D’aquesta manera també es lluita, també s’aconsegueixen moltes coses.

També n’hi ha que fan sàtira, pura i dura, com per exemple la cançó del caloret, que segur que recordeu tots, o les mil d’altres que surten a partir d’intervencions en actes polítics. També en tenim un exemple aquí a El Garatge. Si recordeu, quan vam fer el podcast amb Bank of Barcelona, vam fer servir una de les seves cançons on es feia sàtira sobre una atra actuació política tèrbola del Govern espanyol, creada a partir d’una intervenció de la Soraya.

També és possible que hi hagi músics que fan cançó protesta que no han aconseguit ser tant coneguts com per què se’ls tingui en compte. No només el que es veu, o sobresurt, és l’únic que hi ha.

El que sí que us puc dir amb seguretat és que grups i música protesta, n’hi ha.

Com a conclusió, i repeteixo que és només la meva opinió, us diré que a i em sembla que potser hi ha gent que enyora aquella època o que potser en té una visió romàntica, però tampoc crec que sigui motiu per a responsabilitzar d’aquesta manera als músics, quan el que ells volen, o nosaltres volem, és fer música i gaudir-ne, i ja costa prou tirar endavant com per sentir-nos responsables de la lluita social o política.

És més, diria que avui en dia ser músic ja comporta una lluita en sí mateix. Així que músics, oients, feu música sobre el que vulgueu, i escolteu el que us vingui de gust!

Fin de la cita.

PODCAST: El Garatge#17 - K-Soviet

K-Soviet neix a Terrassa l’estiu de 2011 a partir de la reunió d’ex-membres de diferents bandes locals com Ströh, Koyaanisqatsi y Full Flavour. Desenvolupa un punk-rock sense fronteres estilístiques, ja que també es nodreix d'altres estils com progressiu o el post-hardcore per enriquir les seves obres, sempre amb la premissa d'una concepció melòdica de la seva música.

K-Soviet canta en català, i parla sobre la banalitat i l’egoisme que ens envolten, la injustícia i la intolerància que ens ofeguen, i sobre la lluita contra el sistema que les crea. Un missatge profund i necessàri pel moment social i polític en què ens trobem.

Gràcies al seu potent directe han resultat guanyadors i finalistes de diferents concursos locals. També han tingut ocasió de participar a diversos festivals com Esmolat Rock o Punk al Bosc, festivals als que desitgem un gran futur!

L’any 2013 graven Ciment, el seu primer EP, de quatre temes, als estudis Uqbar de Terrassa a càrrec d'en Pol Ortega i sota la distribució de Anonymous Disk i Puto Zerdo Records. El 2014 graven un single anomenat Bastards als Bucs Baumann.

El 2016 K-Soviet es tanca de nou a l’estudi per treure, al mes de juny, el seu nou disc Morbus Ex Machina, un disc amb 6 cançons enèrgiques i cuidades, plenes de sentit i missatge. Amb les seves guitarres potents, un baix profund, la bateria sòlida i eficaç i la veu perfectament raspada d’Irra Gómez, Morbus Ex Machina aconsegueix ser, sota la meva opinió, el disc que fa que els amants del punk-rock esperem més música made by K-Soviet.

Podreu escoltar la discografia completa a la plataforma bandcamp, o el que és el mateix, fent clic aquí!

I si teniu ocasió, us aviso amb poc temps, també podeu anar a un d’aquests concerts potents de què parlàvem abans:

11 de febrer de 2017 – Teatre Del Coro - Sentmenat

Els integrants de K-Soviet són:

Irra Gómez - Veu

Xavi Serrat - Batería

Robert Arcos - Guitarra i Veu

Pol Garcia - Baix i Veu

Víctor Martínez - Guitarra i Veu

I com debeu saber, el podcast El Garatge, els va dedicar un programa:

Escolta el programa!

Enllaços de K-Soviet: 

Facebook

Twitter

Youtube

Net Label - El bestiar

Web

OPINIÓ DEL CONVIDAT: Joan Blau

Avui hem convidat a Joan Blau a compartir els seus pensaments amb nosaltres.

A cavall entre Barcelona i Balaguer, Joan Blau es decideix a iniciar la seva carrera en solitari com a cantautor l’any 2015, deixant les formacions anteriors per a dedicar el seu esforç i talent al seu nou projecte.

El seu primer single, compost per dues cançons, va veure la llum el juliol de 2016, i el novembre d’aquell mateix any presentava el seu disc Somnis. Somnis és un disc vital i intimista, i compta amb deu cançons per parlar de sentiments, pensaments, somnis...

Els concerts de Joan Blau en solitari són caracteritzats per les col·laboracions amb músics, ceramistes, ballarins, pintors i poetes. Durant l’any 2016 ha arribat a realitzar més de 40 concerts.

El dia 1 de gener d’aquest 2017, Joan Blau decideix iniciar un blog per a avocar-hi pensaments, experiències i sentiments. D’ell hem extret l’article que us presentem avui:

ESCRITS DEL PASSAT

L’altre dia revisant escrits en una de les llibretes que utilitzo per escriure i on hi van a petar tota mena de pensaments… en vaig trobar un on parlava del moment que vivia ara fa just dos anys, el qual va ser el detonant de uns quants canvis importants en la meva vida. Molts cops en entrevistes em pregunten com es que em vaig decidir començar a cantar. El fet que em va fer adonar que és el que realment volia fer, va ser un seguit de situacions que em van fer tocar fons, de tal manera que vaig necessitar d’ajuda per a poder-ne renéixer. Ara que ho veig des de la llunyania, ho agraeixo de bon grat, ja que tocar fons em va ensenyar i mostrar moltes coses que avui en dia puc gaudir.

Seguidament us comparteixo l’escrit en qüestió, el qual m’ha inspirat aquesta entrada del blog.

“Fa dos dies que em costa dormir, em passo les nits donant voltes pel llit, és estrany, mai m’ha costat dormir… finalment he pogut dormir algunes poques hores i al despertar una estranya sensació em venia a la ment, era com si fos conscient de que alguna cosa desagradable m’havia de passar, que havia d’estar atent en que no m’envaís la tristesa, perquè estava vigilant quin seria el millor moment per abraonar-se sobre meu.

M’he passat el dia trastejant per casa, la veritat és que tenia moltes coses a fer i arreglar, això si l’ai al cor no hi ha hagut cap manera de treure-me’l de sobre. Que és el que passa? (pensava), bé, doncs en el moment que menys ho podria esperar i en que més indefens em trobava, aquella carta oblidada queia entre uns papers que ja feia temps havien de ser ordenats. L’error no va ser trobar-la, si no llegir-la. La solitud ja s’havia apropiat de mi, amb el cor fet a miquetes i un buit a l’estomac de on les papallones n’han emigrat.

Em trobava engabiat per una feina que ara ja no m’omplia, que em portava records ara ja no tant agradables i que la rutina m’apagava poc a poc. Una ciutat que tot i que em feia sentir com a casa, em posava trist i em feia sentir sol, una etapa de 10 anys que tant m’havia donat, m’havia ensenyat i m’havia fet créixer, que necessitava trencar. Tot eren com peces d’un puzle desordenat amb parts d’altres. Potser tot això son senyals? Pot ser que sigui l’hora de marxar? De deixar les arrels i els sentiments del records viscuts? Qui saps si marxaria per tornar, o sols necessito un temps per pensar, respirar per seguir vivint… Potser si que serà millor triar el camí de pedres desnivellat que no se on em pot portar, treballar per mi mateix, tirar a terra els murs de les pors que em tenen estancat i que fa temps evito afrontar. Potser si que ja em toca sortir d’aquesta illa, on els castells són de fum i paraules que el vent s’emporta.”

Canviar les paraules pels fets, els somnis per realitats, la terra que cada dia xafes per a noves i desconegudes, les pàgines dels llibres ja desgastats de tant llegir per les pàgines en blanc del teu propi llibre.

Regalar poemes, sons harmònics d’una guitarra, dibuixos que la natura inspiren, interpretar aquell personatge que portes a dins que tenia prou coratge per ser fidel als seus pensaments, sentiments i il·lusions, sortir de la carcassa que ara veig que no em protegeix, si no que em reté, m’apaga…

Avui decideixo fluir amb el temps i jugar amb els moments.

********************************

GRÀCIES JOAN BLAU PER A COMPARTIR-HO AMB NOSALTRES!

Escolta Somnis, de Joan Blau.

Segueix-lo a Facebook

Web de Joan Blau

Canal de Youtube

OPINIÓ: Organització!

Un grup musical, sigui de l’estil que sigui, és com una empresa.

Amb aquesta frase, o sentència, no vull treure el tot el romanticisme que suposa tenir un grup, sinó que pretenc que s’entengui que si es vol fer una cosa seriosa, un se l’ha de prendre seriosament. Ja quan vam parlar sobre el crowdfunding vaig dir que recomanava tenir una estratègia o un pla de màrqueting del grup, i avui ho repetiré. Recomano fer-lo, tenir-lo i utilitzar-lo. D’aquesta manera tindrem clars els objectius, reduirem el risc de malentesos (sí, és possible), i podrem unir forces en una mateixa direcció.

També hem dit alguna vegada que per bo que sigui el grup, si no es mou o no se sap moure, li serà molt difícil entrar al circuit musical. No resto importància a la qualitat, però sí que m’agradaria remarcar que hi ha d’altres factors que ens poden ajudar a ser més visibles. Si tens una veu d’escàndol però només cantes a la dutxa, no pretendràs que et vinguin a buscar, oi? Potser si tens sort et sent un veí que té un amic que... 

Desenganyem-nos, si vols que el teu grup soni, t’has de moure per a fer-lo sonar.

I com podem facilitar-nos aquesta feina, que poc té a veure amb la música, i que no tenim per què saber fer? Organització!

Des de fa un temps, des de que es va crear la pàgina de Músics del Vallès, he anat tenint contacte amb molts de vosaltres, amb grups, músics, plataformes de management, net labels... I m’he adonat que hi ha algunes (o moltes) diferències entre uns grups i uns altres, pel que fa a l’organització. M’explico. Hi ha alguns grups, evidentment no tots, dins de la modalitat del DIY (do it yourself, fes-ho tu mateix) que de vegades deixa de banda certs aspectes prou importants en un projecte musical. Un grup, per jove que sigui, poca experiència o molta, si vol fer alguna cosa més que assajar i tocar pels amics, convé que s’organitzi de manera que a la que surti una oportunitat ho tingui tot llest per a engegar.

A banda de l’aspecte musical, és evident que s’ha d’estar a punt per fer un concert, i deixant de banda per un moment les xarxes socials; crec que és molt important que el grup disposi d’un dossier, digital o no, que descrigui i mostri qui som, què fem, i com ho fem.

Per un costat hi hauria el bloc de la biografia, on s’explicaria qui és el grup, qui son els seus músics, què fa (estil, tipus de concerts...), que hi hagi sobretot el contacte, i on també s’hi poden incloure fotografies.

En segon lloc, hi hauria el bloc de premsa, on hi adjuntaríem notícies o articles que ens han dedicat els mitjans de comunicació, notes de premsa, entrevistes... Aquest bloc sembla potser poc important, però té el seu què. Qui el rebi es podrà fer una idea de com ens veu el públic i fins i tot com ens valora la crítica; no només com ens descrivim nosaltres mateixos.

Per últim, hem de poder enviar una «demo» dels nostres temes, ja siguin quatre temes o quaranta segons de cada tema. Com es prefereixi, però és bàsic que el receptor del nostre dossier ens senti i valori la nostra feina. Hem de fer que s’adoni que val la pena contractar-nos!

Un cop tenim el dossier fet, amb els tres blocs, ho hem d’enviar (o portar si pot ser) on ens interessa, i on creiem que podem encaixar. És una mala idea enviar el nostre dossier a qualsevol sala de concerts, sense valorar si l’estil que fem encaixa amb l’estil que porta el local. També hem de portar un control sobre el que hem enviat i a qui, és important esbrinar qui s’encarrega de les contractacions i enviar-ho a la persona, no a la sala o entitat, a no ser que així es requereixi.

El que pretenem amb aquest dossier és aconseguir concerts, és que ens comenci a conèixer el «mundillo», que ens vegin. Però si no tenim l’impacte que esperàvem (mai hem dit que sigui fàcil) tampoc és qüestió de desanimar-se. Pot ser que haguem de modificar certes coses del dossier, pot ser que haguem de demanar ajuda a algú (una tercera opinió és recomanable), o pot ser que ens haguem equivocat a l’hora de triar on volem tocar. De fet, poden ser mil altres coses. Des de que el grup no sona com ens pensem i ens hem plantejat uns objectius massa alts, fins a la falta de relacions públiques (que ens vegin la cara); passant per moltes altres coses que haureu d’esbrinar vosaltres mateixos, s’ha de detectar el problema per a solucionar-lo.

En resum, penso que per obtenir concerts i seguidors, a part de portar l’aspecte musical el millor possible i de tenir una bona participació a les xarxes socials, coses que tenim com a tant evidents en un grup, també hem de tenir en compte que una estructura i una organització dins del grup (d’aquí la sentència que obria l’article) ens pot facilitar molt les coses. Que no seran fàcils, però potser d’aquesta manera es faran una miqueta menys difícils.