OPINIÓ: Creative Commons

Avui en dia, la manera com es ven la música, com es comparteix, i també com s’escolta, és ben diferent a la de no fa tants anys. Poc a poc van canviant les coses, però en aquest cas han canviat molt ràpidament, i potser no tothom ha tingut temps d’adaptar-se a la nova manera de fer.

Recordo aquell temps on per a conèixer nous grups havies d’escoltar la ràdio, demanar-los als amics i fiar-te del seu criteri, o simplement, arriscar-te a comprar discs i cassets a la botiga sense haver-los sentit abans. I moltes vegades et compraves el disc sencer havent sentit només una de les seves cançons. Algú, potser els més joves, pot pensar que això és de bojos, però realment era així.

Per mi, com a consumidora, l’evolució que ha patit la indústria musical és molt positiva, però sé que hi ha gent que enyora les èpoques passades. I no només per romanticisme, hi ha qui ha perdut molt en aquests canvis.

Així com els oients hem canviat la manera de consumir, els músics i la indústria també han hagut de canviar en alguns dels seus aspectes, quasi de manera forçada.

Per exemple, al paràgraf anterior he anomenat músics i indústria per separat, i no fa tant que aquests dos conceptes anaven en un pack. El músic necessitava la indústria tant com la indústria necessitava el músic. En canvi avui en dia, un músic pot tirar endavant ell sol, sense el recolzament que abans era imprescindible.

Això ha fet que ara els músics tinguin el poder de decidir com es pot compartir la seva música, ja que no hi ha ningú que els exigeixi resultats ni beneficis. A part d’ells mateixos, és clar, i sembla mentida, però de vegades pot arribar a ser pitjor.

I degut a això ara ens trobem amb una problemàtica: com podem donar al públic el permís per a fer servir la nostra música, i alhora deixar clares les condicions que s’han de complir?

Doncs aquí apareix l’organització Creative Commons, que ens ofereix gratuïtament uns models de llicència, o contractes, per tal que l’autor pugui comunicar amb claredat com es pot fer servir la seva obra.

Hem de dir també que aquestes llicències no substitueixen els drets d’autor, sinó que es recolzen en ells per a permetre la modificació dels termes i condicions d’ús de l’obra de la manera que l’autor cregui convenient.

Les llicències de què hem parlat es creen combinant quatre condicions. D’aquesta manera, en surten 6 models, entre els quals hem d’escollir el que més s’ajusta a la nostra idea. Aquestes condicions són:

1. Atribució: Quan una llicència conté aquesta condició vol dir que quan es fa servir, s’ha de fer referència a l’autor de l’obra.

2. Compartir igual: Aquesta llicència permet obres derivades, però s’han de compartir sota la mateixa llicència.

3. No comercial: No es permet l’ús amb finalitat comercial.

4. No derivades: No permet modificar l’obra de cap manera.

Com hem dit, aquestes quatre condicions es combinen formant els sis models de llicència, uns més restrictius que d’altres, però que permeten comunicar clarament l’ús que en pot fer el públic en general.

I ara potser us pregunteu: què m’aporta a mi compartir la meva música sense benefici econòmic?

Doncs bé, per un costat, heu de saber que hi ha plataformes digitals que s’encarreguen de recopilar la música sota aquesta llicència en bases de dades públiques, i per l’altre costat, això mateix pot fer que qualsevol persona de qualsevol lloc del món la pugui sentir i fer servir. Això us donaria publicitat, i permetria que encara més persones escoltessin la vostra feina.

I ja sabeu, podeu tenir feta una obra d’art, 

que si no l’escolta ningú és com si no existís.