Avui
hem convidat a Joan Blau a compartir els seus pensaments amb
nosaltres.
A
cavall entre Barcelona i Balaguer, Joan Blau es decideix a iniciar la
seva carrera en solitari com a cantautor l’any 2015, deixant les
formacions anteriors per a dedicar el seu esforç i talent al seu nou
projecte.
El
seu primer single, compost per dues cançons, va veure la llum el
juliol de 2016, i el novembre d’aquell mateix any presentava el seu
disc Somnis. Somnis és un disc vital i intimista, i compta amb deu
cançons per parlar de sentiments, pensaments, somnis...
Els
concerts de Joan Blau en solitari són caracteritzats per les
col·laboracions amb músics, ceramistes, ballarins, pintors i
poetes. Durant l’any 2016 ha arribat a realitzar més de 40
concerts.
El
dia 1 de gener d’aquest 2017, Joan Blau decideix iniciar un blog per a avocar-hi pensaments, experiències i sentiments. D’ell hem
extret l’article que us presentem avui:
ESCRITS DEL PASSAT
L’altre dia revisant escrits en una de les llibretes que utilitzo per escriure i on hi van a petar tota mena de pensaments… en vaig trobar un on parlava del moment que vivia ara fa just dos anys, el qual va ser el detonant de uns quants canvis importants en la meva vida. Molts cops en entrevistes em pregunten com es que em vaig decidir començar a cantar. El fet que em va fer adonar que és el que realment volia fer, va ser un seguit de situacions que em van fer tocar fons, de tal manera que vaig necessitar d’ajuda per a poder-ne renéixer. Ara que ho veig des de la llunyania, ho agraeixo de bon grat, ja que tocar fons em va ensenyar i mostrar moltes coses que avui en dia puc gaudir.
Seguidament us comparteixo l’escrit en qüestió, el qual m’ha inspirat aquesta entrada del blog.
“Fa dos dies que em costa dormir, em passo les nits donant voltes pel llit, és estrany, mai m’ha costat dormir… finalment he pogut dormir algunes poques hores i al despertar una estranya sensació em venia a la ment, era com si fos conscient de que alguna cosa desagradable m’havia de passar, que havia d’estar atent en que no m’envaís la tristesa, perquè estava vigilant quin seria el millor moment per abraonar-se sobre meu.
M’he passat el dia trastejant per casa, la veritat és que tenia moltes coses a fer i arreglar, això si l’ai al cor no hi ha hagut cap manera de treure-me’l de sobre. Que és el que passa? (pensava), bé, doncs en el moment que menys ho podria esperar i en que més indefens em trobava, aquella carta oblidada queia entre uns papers que ja feia temps havien de ser ordenats. L’error no va ser trobar-la, si no llegir-la. La solitud ja s’havia apropiat de mi, amb el cor fet a miquetes i un buit a l’estomac de on les papallones n’han emigrat.
Em trobava engabiat per una feina que ara ja no m’omplia, que em portava records ara ja no tant agradables i que la rutina m’apagava poc a poc. Una ciutat que tot i que em feia sentir com a casa, em posava trist i em feia sentir sol, una etapa de 10 anys que tant m’havia donat, m’havia ensenyat i m’havia fet créixer, que necessitava trencar. Tot eren com peces d’un puzle desordenat amb parts d’altres. Potser tot això son senyals? Pot ser que sigui l’hora de marxar? De deixar les arrels i els sentiments del records viscuts? Qui saps si marxaria per tornar, o sols necessito un temps per pensar, respirar per seguir vivint… Potser si que serà millor triar el camí de pedres desnivellat que no se on em pot portar, treballar per mi mateix, tirar a terra els murs de les pors que em tenen estancat i que fa temps evito afrontar. Potser si que ja em toca sortir d’aquesta illa, on els castells són de fum i paraules que el vent s’emporta.”
Canviar les paraules pels fets, els somnis per realitats, la terra que cada dia xafes per a noves i desconegudes, les pàgines dels llibres ja desgastats de tant llegir per les pàgines en blanc del teu propi llibre.
Regalar poemes, sons harmònics d’una guitarra, dibuixos que la natura inspiren, interpretar aquell personatge que portes a dins que tenia prou coratge per ser fidel als seus pensaments, sentiments i il·lusions, sortir de la carcassa que ara veig que no em protegeix, si no que em reté, m’apaga…
Avui decideixo fluir amb el temps i jugar amb els moments.
********************************
GRÀCIES JOAN BLAU PER A COMPARTIR-HO AMB NOSALTRES!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Què t'ha semblat l'article? Comenta!